SI VIUS AL PENEDÈS ESTAS EN PERILL

Diguem no a la incineració de residus a Uniland. Entre tots/es podem!

L'informe científic publicat a la revista Environment lntemational constata que existeix un major risc de patir càncer entre la ciutadania que viu a prop d'una Incineradora. I als Monjos, la cimentera Uniland fa més de dos anys que està incinerant residus considerats altament perillosos.

A l'estudi s'analitza la mortalitat en 33 tipus de càncer entre els anys 1997 i 2006 a 8098 municipis de l'Estat Espanyol. I constata que hi ha un major risc en 5Km a la rodona de les empreses que incineren i, en menor grau,també a 50km.

L'estudi demostra que existeix un augment en els tumors de pleura (fins a un 71% més de risc de morir d'aquest tipus de càncer que en indrets on no tinguin cap incineradora a prop), fetge(30%), estómac(27%),ronyó(23%), ovaris(23%), leucèmia(17%), bufeta(16%), pulmons(15%) i recte (13%).

La Resolució afirma l'existència de dioxines.

El Dr. Rodríguez Farré sentencia que "fa anys que està demostrat que la incineració de residus urbans provoca emissions de substàncies, les més conegudes són les dioxines i els forans, amb un greu impacte sobre la salut. Aquestes es dispersen pel medi i són bioacumulatives. Passen a la vegetació, als animals, arriben als humans per l'alimentació, i persisteix anys i anys a l'organisme, provocant alteracions patològiques, hormonals, de desenvolupament del cervell i sobretot del fetus".

A la Resolució del 3 de juny de 2010 de la Generalitat de Catalunya que otorga la crema de residus i que va rebre l'aprovació de l'Ajuntament dels Monjos, s'exposen els residus incinerats que estem respirant diàriament.

El 80% dels residus que es cremen es material reciclable. Amb una bona gestió donarien més llocs de treball i no caldria incinerar-los.

La resolució també admet la producció de dioxines senyalant que s'ha de "Monitoritzar periòdicament els nivells de dioxines, furans i metalls pesants en mostres de sòls, vegetació i en fase gasosa particulada dins la zona d'influència potencial de la fàbrica de ciment d'Unilant Cimentera, S.A. En el mateix document oficial també s'afirma "El temps màxim d'emmagatzematge dels residus perillosos no superarà els sis mesos".

A navarra ja ho han aconseguit

El tribunal de Justícia de Navarra(TSJN)declara nul, el 10 de gener de 2013, l'acord d'aprovació del "Plan Integrado de Gestión de Residuos de Navarra (PIGRN)2010-2020". Aquesta decisió suposa un cop dur a la incineració de residus a la cimentera Portland-Valderribas d'Olatzagutia de la vall de Sakana, I això ho han aconseguit gràcies a la lluita conjunta de moviments ecologistes, associacions ciutadanes, partits polítics i els ajuntaments de la comarca afectada, reclamant al govern de Navarra que no donés autorització a la cimentera per incinerar residus.

La ciutadania del Penedès també ho pot aconseguir. Informa't i opina! Entre tots podem acabar amb la violència ambiental! No permetis que els teus fills pateixin les conseqüències de la crema de residus. La incineració de residus hipoteca la nostra salut i el futur econòmic de la nostra comarca.

DIGUEM NO A LA INCINERACIÓ DE RESIDUS A UNILAND. ENTRE TOT@S PODEM!!


més informació:
http://www.contraincineracio.org

Una línia fina...

Aquest dilluns 17 de desembre, vaig tenir la gran sort de poder assistir a l'estrena de la primera de les 4 pel.lícules del projecte que està portant a terme @kilianj junt amb @sebastienmontaz Summits of my life.
La veritat que sóc un fidel seguidor de tots els videos que en Seb Montaz a fet sobre el Kilian, perlotant m'esperava una pel.lícula molt espectacular on un Kilian atleta estratosfèric,amb la seva sensacional filosofia de vida per afrontar objectius només aptes i fets per una persona com ell.
Però com sempre aquesta sinèrgia entre els dos va donar un producte final molt i molt bò. Es evident que en Kilian es un atleta diferent, els resultats, objectius i records l'avalen d'això no cal parlar-ne, si que cal parlar d'una filosofía de vida molt diferent de la majoria dels mortals, cal parlar de la necessitat per superar els seus propis límits on sobint busquem una explicació, jo no sóc especialista amb art, però sóc capaç de diferenciar l'art de l'intent, l'art es una idea que es treballa desde que ets un nen on l'hi dones forma en els somnis, i que amb el temps millores a base de conèixement i de sentiments, fins que arribes al punt on la frontera de la perfecció fà que alguna cosa "normal" o "perfecte" es converteixi amb art, amb excepcionalitat, amb admiració. El Kilian va passar la frontera de la perfecció de la seva obra molt jove, i això que està fent ara es iniciar sota el meu discret punt de vista, una de les obres d'art més importants de l'era moderna en un format fins ara no representat als museus, una obra d'art que com els grans artistes com Van Gogh, Mozart o d'altres els van portar a la bogeria, a una bogeria que ha fet que les generacions actuals estudiéssim, admiréssim i aprenguéssim d'ells. La bogeria del Kilian en l'època que vivim s'admira no es margina, la bogeria del Kilian ens demostrarà que la mort es un pas més que s'ha de donar a la vida sense por, el tipus d'art abstracte que està construïnt el Kilian es l'importància d'arribar en aquest pas, en aquest instant de la vida, amb un sonriure on amb un instant la pel.lícula de les nostres vides ens faci estar amb pau per haver fet i lluitat pels nostres somnis i mai renunciar a ells, renunciar a un somni es una mort en plena vida.

Una vegada més gràcies Kilian per resaltar el millor llegat de l'esser humà desde la senzilleça i la passió que resideix en la teva persona, desde el meu discret punt de vista ets un dels millors artistes del segle XXI, molta sort amb Summits of my life.

Ànims Empordà!!

Corro pels camins del teu cos, m'aturo i m'ajupo, tanco els ulls, sento la teva olor, t'acarono per sentir la terra que t'envolta, les pedres els arbres que formen la silueta del teu preciòs cos, el destí ha volgut fer-te mal altre vegada, però tu ets eterna i el temps tornarà a curar-te i et farà més forta, jo continuaré estiman-te i somiant lo bonica que eres, que ets i que tornaràs a ser, t'estimo Empordà.

Zurich Marató Barcelona 2012

Diumenge 27 de març del 2012 vaig tindre el gran honor de ser un dels casi 20000 atletes que prenien sortida a les 8:30 de l'Avinguda Maria Cristina de Barcelona de la 34ª edició de la Zurich Marató de Barcelona, minuts prèvis a la sortida un BARCELONA!! entonat per Freddy Mercury i Montserrat Caballé possava a flor de pell uns sentiments molt sensibles per l'experiència i l'entorn que envolta un event d'aquestes característiques. La veritat es que em considero un atleta de muntanya que fins enguany no m'hagués plantejat el fet de participar en una Marató d'asfalt i tant multitudinaria mai a la vida, però per sort el cuc la curiositat de corre una Marató de casa va trucar-me a la porta, sense cap mena de dubte la meva valoració es MOLT positiva i totalment acertada, no per la distància ni el temps(3h 33 minuts) empleats per còrrer els 42km 195metres de la Marató, sino per tot el que es viu quan et planteges i participes en un event com aquest. El perfil de la gent que participa en aquets tipus d'events es diversa, profesionals, semiprofessional, amaters, discapacitats tots, menys els professionals amb un mateix objectiu, "viure una experiència única". A mesura que vas acomulant Km, les cames formiguegen, despres les articulacions comencen a fer-te mal, km després tot el cos viu un canvi i l'hidratació juga un factor importantíssim, despres el cos et pesa i MOLT!! i el teu cervell es planteja el fet d'estar fent alguna cosa així, minuts despres el cos et demana acabar amb aquest patiment, i es aquí on comença la varitable marató aproximadament al km 28-30, per davant encara 12 km per alguns 1h per d'altres 2h i per altres 30 minuts, però l'autèntic motiu i valor que ens fa continuar amb aquell patiment i agonia es el fet de superar una situació difícil, una guerra contra nosaltres mateixos, una canalització de mals moments viscuts a la feina, amb els amics, amb la familia en forma d'energia per correr una mica més, l'importància de tindre la teva familia aprop donan-te ànims per continuar, amics que viuen amb tú aquesta experiència. TOTS desitgen veure com passes per la línea d'arribada. Tots aquets moments personals i amb tanta humanitat són els que fan que viure una Marató o repte esportiu valguin la pena mes enllà del resultat o del temps, per sempre recordaré l'instant previ a la sortida, poder fer un petó a la Laura i al Pau al Km 37, els sentiments viscuts al passar la línea d'arribada, les llàgrimes perdudes pel dolor i per la felicitat. Això es el que em fà feliç i sentir molt viu, això es el que fà que sigui qui sóc.

Gràcies Àdria per acompanyar-me durant tota la marató. Gràcies Laura per entendre i respectar la meva passió moltes vegades egoïsta. Gràcies Gabri pels crits d'ànim al Km 12 i al Km 39.

Transpyr 2012

Finalment i despres de meditar-ho molt seré un dels afortunats que pendran la sortida a Roses en la propera edició de la Transpyr, per davant qüasi 900Km i 8 etapes que segur que cada una d'elles deixarà alguna cosa especial per recordar. Ara toca passar-nos moltes hores sobre la bici pq les cames no fallin durant aquets 8 exigents dies i agraïr-li cada dia a la Laura per permetrem viure aquesta aventura, ja que qui realment viurà una experiència única quedant-se amb el Pau i el Lluc serà ella. Per altra banda anirem buscant informació i preparant tota l'infrastuctura i material necessari per viure aquesta brutal experiència que em marcará per sempre. OBJECTIU: Arribar a Donosti 8 dies despres de sortir de Roses amb 820Km i 20300metres de desnivell al cos, despres d'estar 8 dies sense veure els meus fills i la meva dona, entrar a l'arrivada i abraçar els meus dos tresors amb totes les meves forçes escoltat Viva la vida de coldplay de fons.

7 cims del Penedès (2)

Arribats a l'eqüador de la marxa ja nomes quedaven 27Km per davant i eren les 10:50 del matí, començavem a pujar cap al Montagut a un ritme ràpit marcat per l'Adrià que la cindria de l'avituallament li feia efecte, amb menys de 20 minuts ja estavem al cim i tocava baixar pel corriol que ens portaría cap a l'ermita del Montagut, un sender molt rodador i agradable per les castigades cames amb ombra i baixada. Arribats a l'ermita del Montagut tocava agafar un tros de GR que amb 3km ens portaria als peus del Formigosa(995m) el cim mes alt de tota la marxa, la pujada precedida per una avituallament líquit, es fà molt dura i les seqüeles dels 37Km que portem a les cames comencen a apareixer, arribats a dalt nomes ens queda caranejar direcció el Solanes passant pel coll de la Rimbalda.

Al km 39 ens trobem una sorpressa desagrable que en aquestes alçades no fà gire gràcia i t'ajuda a enfonçar-te una mica mes, algún gracios havia extret les cintes de senyalització i ens suposa un extra de 3km i 15minuts en parader desconegut.
Gracies a tots aquells graciosos que es senten millor donant pel cul als altres, espero que alguna vegada a la vida sentis el mateix que vem sentir nosaltres.

Superat aquest problema, varem remontar fins trobar el GR que ens portava al coll de la rimbalda, un cop allà ritme fort fins el Solanes, un cop coronat, ritme i direcció finiquitar els 7 cims, ens esperava el Catellar km45 i 3 km per davant, a les 12:25 arribarem al Castellar amb bones sensacions per afrontar la baixada que ens portaria a Pontons Km 50 i a tan sols 8km del final.

Les cames, els genolls, els peus comencen a estar molt tocats i el moment psicològic, el de l'home del mall, comença a rondar-me, al Coll de carbons a pocs km de pontons, ens espera un bon avituallament que ens nutrirà dels sucres i líquits suficients per continuar amb les mínimes garanties per acabar. A les 13:00 aprox. arribem a la casa de colònies de Penyafort, amb molt poc gas, queda l'última pujada, l'últim esforç, apretar les dents i mirar endavant uns 2km de pujada fins al coll de Seperes, i així ho fem pas a pas, entre broma i broma en Ton, l'Iñaki, l'Adrià i jo avancem i ara ja m'atrabeixo a pronosticar la nostra hora d'arribada les 14:00 aprox, sóc l'únic dels 4 que coneix el que queda i aquest pronòstics ens ajuda a veure el got mes plè que buit, coronat el coll, veiem un grup perseguidor, els tenim a uns 5 minuts per derrera, aquest fet i les ganes d'acabar ens esperonen a apretar la baixada fins arribar a les Dous km 56 i tan sols 2km per arribar a Torrelles de foix, els últims 2km de patiment, d'un feliç silenci que et fa recordar tots els durs moments passats, i l'agradable felicitat de pensar que acabaràs aquesta fantàstica experiència.

A les 14:00 el Ton, l'Iñaki. l'Adrià i jo arribem al Final agafats de les mans, per compartir aquest moment de gloria treballat per tots 4 durant 7h i 38minuts.

7 cims del Penedès (1)

Diumenge 8 de maig del 2011, em llevo a les 5:45 per esmorçar i preparar-me per anar cap a Torrelles de Foix, avui toca fer els 7 cims del penedès amb companyia del meu company opositor, "bombero cabezas", arribarem tart ja que l'Adrià se li han enganxat els llençols i a sobre s'ha deixat el DNI, que hi farem ell es així de feliç, quan arribem a Torrelles ja fa 10 minuts que s'ha donat la sortida i tocarà corre una mica per conseguir el nostre objectiu baixar de les 8 hores.

Comencem a corre i ja per dintre Torrelles comencem a trobar un gruix de participants valents que han decidit passar-se el diumenge coneixent una mica millor el nostre Gran Penedès, comencem a pujar cap al primer cim "El Clapi Vell" serán 4,3Km de pujada sostinguda pero molt agradable ja que anem trobant-nos a molta gent coneguda, quan arribem al cim, ràpit fitxem i a corre, anem cap el pic de l'Aliga que no està gaire lluny, amb menys de 10 minuts ja l'hem visitat, el dia comença a brillar i tot fa pensar que gaudirem d'un día fantàstic.

Possem rumb a tota màquina cap al Montmell, el gran protagonista serà la cantitat de fang que emmoqueta els camins penedesencs degut a la brutal tormenta que ha caigut aquesta matinada. Pas a pas al nostre ritme arribem a Pla de Manlleu km 11 "fem un beure" de cocacola menjo una mica de plàtan i som-hi amb poc menys de 40 minuts arribem al peu del Montmell on trobem un avituallament que invita a quedar-nos una bona estona, però estem al km 15 i ens queda molt camí per fer, no podem perdre temps, dit això comencem a pujar cap a la Talaia del Montmell, amb un ritme suau però sostingut i això ens permet pujar-lo amb poc menys de 20 minuts trobant-nos amb el Iñaki i el Ton que es convertirien en els nostres companys la resta del camí.


Conquerida la Talaia del montmell baixem cap a l'Ermita de Sant Miquel, camí molt tècnic on s'ha de vigilar bastant per no torçar-nos els ja debilitats tormells, a Sant Miquel trobem el control de pas 2 i passem pel km 20, continuem baixant fins el coll de sant marc, una petita pujada per cremar una mica mes els qüadriceps i ja sóm a l'Ermita de Sant Marc, començant a sentir el cansament a les cames però amb bones sensacions.

Ens queden 9km per arribar al coll de la Torreta i d'aquesta manera abraçar l'equador de la proba, i també un bon punt per retirar-se. el coll de Selma i la Portella serán els jutges que dictaran sentència, el camí es molt rodador i agradable, amb continues pujades i baixades que castiguen el ja malmès cos de forma notable, però amb gran treball d'equip, bon ritme, amb el silenci acompanyant-nos de vegades i el bon humor acompanyant-nos d'altres, arribem al Coll de la Torreta, el nostre primer objectiu amb el temps estimat, a les 10:34 del matí passavem pel km 31.

Les fantàstiques botifarres, la cindria, i els meus veïns d'infància de la Ràpita van donar-me l'energia per continuar endavant.